En el món de les arts escèniques, i especialment en el de la dansa, resulta molt difícil fer reposicions de les creacions. Els motius són de producció, obviament, però també és complexe recuperar un llenguatge tan efímer i que sovint desapareix.
Malgrat això, en la nostra celebració volem recuperar algunes de les peces del repertori de la companyia que han estat especialment importants. Com és el cas de Corol·la, estrenada a Lyon el 1992, una de les obres més emblemàtiques i que més s’ha representat, va recórrer més de trenta ciutats d’Europa i Amèrica fins a l’última representació el 1999.
Corol·la és un solo que sempre ha interpretat Àngels Margarit, potser és la peça on hi trobem més concentrada la seva essència, aquells trets que més han conformat el seu llenguatge tan personal. El gran repte que que ara proposa la coreògrafa és portar al present aquest solo fent-ne la transmissió a Roser Lopez Espinosa, ballarina vinculada a la companyia, amb unes qualitats i una energia molt properes a les de la mateixa Margarit.
Corol·la és un solo,
un solo és un cercle,
un cercle és una espiral,
una espiral és un mirall
d’imatges que s’allunyen
i s’apropen, una repetició
infinita d’un mateix,
dels seus fragments.
Revolcar-se, trencar-se,
centrifugar-se.
Corol·la és un treball
de matèria, d’instrument
que es revolta i s’accidenta
a si mateix.
Corol·la és un espai poètic
on cada objecte guarda
una relació secreta i, alhora,
evident amb la dansa.
Corol·la és un impuls
que ordena i desordena
la memòria del meu cos.
Àngels Margarit, 1992
