Quina veritat –artística, humana, essencial, sobre la vida i la gent– que saben expressar aquestes Peces Mentideres, reflex fidel de les màscares i els duplicats amb què nosaltres amaguem quotidianament el món, eco alhora del paral·lel que també hi estableix el mirall de l’escena, on la mentida d’aquesta imitació real que tant és la dansa com el teatre es treu la careta amb què el rostre arriba amagat des del carrer. I perdonin-me la lírica i l’intent d’abstracció de pa sucat amb oli, però l’entusiasme i la rendició fidel són, entre tants d’altres espectacles que ens deixen indiferents, la reacció lògica d’un espectador davant la descoberta d’emocions veritables, que vol dir versemblants, que vol dir excel·lentment destil·lades (essencialitzades) i representades (executades). Forma i contingut són aquí les dues cares d’una mateixa moneda.
...La riquesa de registres amb què Margarit ho expressa converteix Peces Mentideres en el seu millor espectacle juntament amb Corol·la. Sense repetir-se. I ampliant i aprofundint encara les formes i el fons de l’obra, que no es limita als encerts plàstics (innegables), i els justifica i integra un per un al discurs central.
Hi ha moments d’una bellesa i calidesa extraordinaris. I d’altres d’angoixosos, onírics, compulsius. Uns i altres fan el seu fet. Amb contribucions plàstiques deutores en algun cas del cinema. Amb el subratllat del caràcter de reproducció i fixació que té l’ús del vídeo a escena. Amb el vigor muscular i la fluïdesa de què Margarit sap dotar els seus treballs. I amb l’extraordinari efecte oníric amb què culmina l’obra, capaç de fragmentar el cos de la ballarina en un gran i sorprenent ventall d’estímuls visuals.
El talento creador de Margarit es una realidad; premiado y aplaudido, ha situado a su compañía entre las más interesantes del panorama nacional e internacional de la danza contemporánea. Sin embargo, su fuerza como bailarina en solitario es inconmensurable. Bella y felina, clava su mirada verde en el espectador y le hipnotiza. Su baile fluido se desarrolla en frases caudalosas que la convierten en una espiral. Su giro no empieza ni termina, es un remolino de vida.
La Àngels Margarit de este solo no es la misma que la de Corol·la (1992) –uno de sus más destacados éxitos–. Ha cambiado sofisticación por naturalidad, espiritualidad por cotidianidad. En Peces Mentideres, la autora invita al espectador a un viaje por los laberintos de la identidad. Sus facetas de madre, de hija, de artista o de ciudadana de a pie, se entrelazan a través de proyecciones de vídeo, monólogos y danza.
Peces Mentideres es un bello mosaico de sentimientos y experiencias. Es una obra en la que se interrelacionan diferentes medios artísticos, como el vídeo, la música, la danza y el teatro, con una bifurcación que permite llegar hasta la palabra.
(...) Un movimiento visceral que avanza en medio de sombras, reflejos y sonidos, y que en determinados momentos, cuando se consigue una estrecha comunión, alcanza un grado superlativo (...)
(...) Pero lo que más nos ha llegado de esta creación es el plácido relativismo y sentido del humor con que Àngels Margarit observa la vida y el paso de los años. No sé cuán “mentideres” serán estas piezas, pero en cualquier caso nos dejaron sabores de optimismo y ternura nada empalagosos (...)
Marjolijn van der Meer, La Vanguardia, Barcelona, 18 de febrer de 2001
