Nova creació 2011:

Bilbao, MIRÓ # 83
Festival BAD - Hotel Miró
29 i 30 de octubre de 2011

Creat l’any 1989 pel STI, aquest solo es va convertir en una peça itinerant que ha voltat per algunes ciutats de diferents continents. Ha mantingut la seva idea inicial i estructura, però ha anat evolucionant i actualitzant-se.

Dansa nòmada que s’instal·la a les habitacions d’hotel; una estructura circular de 20 minuts de durada on el final s’enllaça amb el principi i es repeteix ininterrompudament 6, 8, 10 vegades.

És un solo per veure tot sol, l’espectador assisteix com un voyeur accidental a una escena que succeeix a l’interior d’una habitació d’hotel, descobrint la intimitat d’un personatge que no actua per al públic, algú que està atrapat en el silenci dels seus pensaments, de la seva espera, de la seva soledat.

Dirigir l’atenció de l’espectador als petits detalls, emmarcar la realitat com si fos el rodatge d’una seqüència cinematogràfica, col·locar al públic en la mateixa situació que la intèrpret.

La intèrpret, com a foraster, té una mirada desinformada, crua, deslligada de la història de la ciutat, de les imatges que veu des de les finestres.
L’espectador veu, a través de la mirada de la intèrpret, la seva ciutat, un territori propi i catalogat però que ara li resulta nou, estrany.
Públic i intèrpret esdevenen alhora espectadors d’actors espontanis que passen a l’atzar i veiem per les finestres i ens permeten escriure momentàniament el guió de la seva vida.

El públic entra sol a la habitació i sovint, especialment a les ciutats grans, desconeix la resta d’espectadors. Aquests grups de 10 o 12 espectadors comparteixen d’una manera molt íntima una experiència escènica. Un sentiment diferent els acompanya a la sortida, han entrat sols i desconeguts i després de compartir aquesta ficció es coneixen una mica més.

En el moment de la creació del Solo per a habitació d’hotel, el que més m’interessava de la peça era situar a la intèrpret i al públic en contextos diferents dels normals, per canviar la percepció i sacsejar els rols establerts del ritual escènic, comprometent d’aquesta manera a la intèrpret i també a l’espectador a participar en la intimitat de l’escena sense el refugi habitual de la foscor i la distància en que se submergeix normalment.

Normalment els hotels són com bombolles que ens allunyen de la realitat peculiar dels llocs que visitem i intenten embolcallar-nos en un ambient neutre, d’esmorzar continental, televisió internacional, moquetes i estampats estandard que fan difícil saber si estem al Japó, Itàlia, Veneçuela o Alemanya. Malgrat això, són les vistes des de les finestres les que ens mostren un petit fragment de la realitat, que vista com a paisatge emmarcat ens resulta encara més llunyana.