Si les paraules sempre se’m fan esquerpes a l’hora de parlar del moviment, aquesta vegada -com en un joc d’encaixos impossibles- encara ho són més.
Les paraules no estan fetes per parlar del moviment, em resulten poc precises, arbitràries, i tot allò que faria bonic de dir en paraules, no explica el que succeeix, i el que succeeix expressat en paraules és enrevessat o torna irrellevant el pensament que hi ha darrera del moviment.
Per això, a El Somriure, que és un joc que busca la complicitat de l’espectador -en realitat, com qualsevol cosa que compartim amb els altres-, no li vull posar paraules.
Citaré fragments d'alguns autors en els quals hi puc veure reflectits pensaments de què tracta aquesta dansa:

Seria interessant comprovar què en resultaria del recorregut a l’inrevés: néixer entre pols i cucs, créixer des de la vellesa fins a la joventut, arribar plens d’experiència a la infància i obtenir, a la fi, el càlid descans de l’úter matern.

(Recorregut invers)
Rafel Argullol, El caçador d’instants.

Quan ens endinsem al laberint de l’avenir ja sabem que sempre hi haurà un Minotaure esperant. Però això no justifica la por al futur, sinó la necessitat d’haver aconseguit prèviament la complicitat d’una Ariadna.

(El Minotaure espera)
Rafel Argullol, El caçador d’instants.

Poso un peu davant de l’altre. Poso una paraula davant d’una altra, i per cada pas que faig hi afegeixo una altra paraula, com si per cada paraula que digués, hagués de travessar un altre espai, una distància que el meu cos ha d’omplir en moure’s per l’espai. És un viatge a través de l’espai, encara que no arribi enlloc, encara que acabi allà on vaig començar. És un viatge a través de l’espai, com si entrés i sortís de moltes ciutats, com si travessés deserts o la vora d’un oceà imaginari, on cada pensament naufraga en les onades implacables d’allò que és real.

Paul Auster, White Spaces (Espais blancs)