Partícules en moviment que s’encomanen les unes a les altres per la inèrcia, per la forma o pel xoc..., així som els humans en aquests espais urbans on semblem formiguetes, amunt i avall sense pausa. L’Àngels Margarit agafa la poesia d’aquest tempus imparable i la va fotografiant, de manera que les imatges congelades de moviments inconscientment repetits van dibuixant un ball que és la coreografia partida de la vida, on l’únic límit per a aquest joc de variacions és l’espai, com les parets d’una taula de billar entre les quals les boles creen línies, caramboles, cauen o reboten. I, alhora, el moviment és el que crea l’espai, de manera que la dansa no és res més que una estructura practicable i en moviment constant.
Amb un espectacle que obre la finestra de l’observació i que ens fa sensibles als petits detalls, la coreògrafa ha volgut aixecar el vel que suposa tot teatre amb la realitat, i ha fet entrar a l’escenari gent del carrer que no són ballarins però que ballen i, sense mostrar-se, es deixen mirar, mentre els ballarins ensenyen la seva feina, amb el teló de fons d’un vídeo d’imatges urbanes que serveix d’imant als seus moviments. Ells hi posen el cos, mentre que els altres hi posen el rostre (i entre tots l’humor). I que diferents que som, mirats així de prop! I que bé que ens movem en massa! I com ens atrapen els seus moviments i acabem tots iguals!
Reflex d’actituds, de modes, de circulació de la informació... la peça aprofita la plàstica de les multituts per explicar-ne el seu funcionament. Urbs#1/càsting és una obra coral de vouyerisme respectuós on tot tipus d’espectadors es poden trobar atrapats per les seves harmonies vibrants tant com per la sensibilitat de cadascuna de les seves cordes.
Puede que en URBS#1 prevalezca el experimento, el proyecto en proceso, el didactismo de mostrarse al público enfrentado al espejo de sus rutinas y movimientos cotidianos. Puede, entonces, si la vida se explica a sí misma con su mera presencia (...) que una pieza coreográfica no tenga análogamente por qué mantener tampoco una continuada tensión de muelle en su armazón dramático para ser no sólo válida, sino interesante (...)
Desde un punto de vista narrativo, en URBS#1 no pasa nada. Y, sin embargo, todo lo que nos presenta es real. En la pieza, vemos moverse bailarines y gente de la calle. (...) tanto unos como otros subrayan con sus acciones la cualidad de bisturí que caracteriza la danza contemporánea.
Al realismo de la metáfora, de la mímesis, presente en el todopoderoso cine, se impone aquí la realidad misma del teatro por medio de esta presencia metonímica, extensiva, de nosotros mismos como urbs viva. La gastronomía del alimento fresco gana en sabor a la del congelado.
Joaquim Noguero, La Vanguardia, Barcelona, 28 julio 2004
